Noguera, finalment, ha aconseguit el que volia: fer un llibre que anés més enllà de tot el que havia dit, bo i defugint la reiteració i el dir fressat. La poesia de Laia Noguera és una de les més brillants, potents i innovadores d’entre les veus joves, i m’atreviria a dir que aquesta consideració és del tot aplicable al conjunt de la nostra poesia, sense distincions generacionals. Seguir Noguera és accedir a un recorregut que no té cartes marcades. L’autora s’ho juga tot en cada llibre, es nega a ella mateixa, recomença i s’alça, de sobte, en un punt diferent. I això és ser artista, al capdavall.

LLUÍS CALVO