Poemes que tensen la llengua a base de jocs fònics i gràfics, humor surrealista dut al límit de l’exigència… Aquesta mateixa tensió és la que vol transmetre al lector aquest grapat de mals pensaments poètics. Tanmateix, més enllà de la bretolada, cada poema té un tou de saviesa que ens haurem de guanyar a pols, una saviesa transfigurada en tota mena d’animals, com si fos una faula. I això que tots neixen dels pitjors dels nostres defectes: l’enveja, el narcisisme, l’egoisme, l’odi… Dolors Coll no és gens complaent, però confia en la intel·ligència i la intuïció per dur-nos a la cleda.